Les golfes

Heus ací les conserves!

El procediment és ben senzill, i recomanat per un cuiner de casta de Girona (amb ecos de la cuina de l'àvia Remei, de la Maria, de la Pepita i d'altres que no em vénen ara al cap.)

Poseu la cuita del producte que volgueu conservar en un pot de vidre i ompliu-lo pràcticament fins dalt. Deixeu com a màxim un centímetre d'espai des del producte fins a la vora superior del coll del recipient. Poseu el pot destapat a escalfar al bany maria. Si el producte a conservar és calent, amb cinc minuts d'escalfar-lo en tindreu prou, si no haureu d'esperar més estona fins que vegeu que el vapor surt amb força, alegria i vivor. Un cop arribats al punt d'escalfor escaient, traieu el pot del bany i tapeu-lo tot seguit ben fort. El que passarà serà que l'aire calent que restarà entre la superfície de la conserva i el tap ocuparà molt espai en aquell moment, però en refredar-se el seu volum es reduïrà ostensiblement fins a ser pràcticament zero creant així el buit requerit. Llestos. Escriviu la data d'elaboració al tap de la conserva i guardeu-la en un lloc fosc i fresc (sobretot). Us pot arribar a durar molt i molt de temps. Mesos, fins hi tot anys!

En temps antics les conserves s'elaboraven a la tardor per tal de tenir menjar durant l'hivern fins a l'arribada dels primers productes de l'hort a principis de la primavera següent. Actualment les podeu elaborar qualsevol època de l'any, però tingueu en compte que les conserves de tardor elaborades amb els productes frescos de l'estiu, madurats amb l'energia del Sol, són, com sempre, les millors.

Ànims!

T’adonares, la primera vegada
que els dits i l’infinit es desuniren,
que l’amor i allò que és real es miren
des de viaranys diferents; es pugnen,
s’espien, i es tempten
sense el poema poder-ho negar.
Que reclosos els ulls tota paraula
s’enfonsa a l’abisme.

Va bruta, toca malament la flauta, es cuida poc, té la mirada trista. Al moment una taula amb una gent pija l'orígen de la qual no importa gaire ha iniciat una sèrie de comentaris si més no inquietants. Les dones s'han mirat i rient amb menyspreu han dit en el seu idioma: "Anem al lavabo?"
El segon comentari inquietant ha vingut quan els marits han comentat, allò que es diu per sobre (sotto voce dins de l'aire blau), amb les ulleres de Sol sobre el front, que a tot arreu hi ha de tot. Ho feien amb l'esquena recta, relaxats a les cadires de l'hamburgueseria macarrons pels nens.
La noia ha acabat de tocar i ha anat a cobrar a les taules la voluntat. Ells han canviat la postura i baixat la mirada i quan s'ha acostat a la seva taula han fet com si no els parlés ningú, li han fet el buit, ni tan sols l'han mirada fent veure que feien alguna cosa molt interessant, i es notava a la seva cara la incomoditat que sentien al notar tacada la seva bombolla moral, amenaçada la seva dignitat.
Jo m'he encarregat de suplir aquell buit, de vorejar aquella murada de ciment i li he donat la mirada i els vint cèntims que ella esperava sempre en el millor dels casos.
El que no entenc és aquesta forma de complicar-se la vida, si mirar-la als ulls i somriure-li són teràpies molt millors que el buit i la seva posterior negació de culpabilitat, en el cas d'aquests personatges tan ben entrenats, no més llarga que un glop de cafè amb gel.

Els morts també fan l'amor. També giravolten entorn de l'essència, tenen pampallugues als ulls i es fan seva la duresa de l'existència. Els morts dirigeixen algunes converses i a vegades reguen les flors del jardí. No parlaré de la mort com a concepte de base, sinó dels morts, de la carn palpable, i de com aquests morts porten en si un paradigma de la mort que sols existeix en els llibres d'història i allà on les xeringues i les drogues dels laboratoris legals no poden arribar.
Jo sóc un d'ells. La naturalesa no em volia i en canvi camino amb pampallugues als ulls, la meva carn es mou de forma independent i a vegades rego flors. Ara vindria el moment de fer una cita literària o de parafrasejar algú, i solament em ve al cap Bolaño i cap frase seva en concret. Per fer cites literàries s'ha de ser un lector que escriu i jo solament escric sense ser lector. Un mort que no llegeix i que escriu sobre qui la naturalesa no havia escollit. Per això no em costa admetre que sóc un element en certa manera important per a la destrucció de la meva pròpia espècie. Amb la meva presència viva dins els morts del món dels vius, sóc saquaç inquietant dels genets de l'apocalipsi.
Així, com qui diu "Bon dia" quan els núvols amenacen pluja o com qui resol mots encreuats en un bar de mitja nit.

La mundial i merescudament famosa pizza és un dels noms que rep una elaboració culinària pròpia dels països mediterranis consistent en l'aprofitament de les darreres restes de la pasta que s'utilitzava pel pa i en les quals s'hi posaven diversos ingredients i es coïen amb les brases dels forns al final de les jornades, mentre aquests ja s'estaven apagant. A Catalunya la variant d'aquesta recepta s'anomena coca (o coc) de recapte i els ingredients bàsics eren menjars "de pobre", com les arengades o la botifarra, i la ceba, l'albergínia, l'all i el pebrot escalivats. Rep el nom de coca de recapte perquè antigament aquestes coques s'elaboraven amb els productes que donava la gent del lloc i que recaptaven els forners per a tal fi. El matí següent, aquestes coques es repartien entre aquesta gent de forma gratuïta. La diferència principal entre la coca de recapte i la pizza italiana és que la coca no porta formatge.
Per elaborar una massa de coca de recapte per a quatre persones necessitem:

200 gr. de farina.
90 gr. d’aigua.
10 gr. de sal.
20 gr. d'oli d’oliva.
10 gr. de llevat de forner deshidratat.

Treballarem la massa amb tots aquests ingredients i la deixarem reposar i fermentar durant 24 hores. Després d'això l'estirarem sempre amb les mans, perquè amb el corró perdríem part del volum de fermentació. Hi posarem els ingredients per sobre, una cullerada d'oli i ho courem durant trenta minuts a 180 graus de temperatura.

Si, en canvi, volem elaborar massa de pizza, tindrem en compte que la massa italiana no porta oli i s'elabora amb farina de mitja força. Per un quilo de massa necessitarem:

1 kg de farina de mitja força.
600 gr. d'aigua.
50 gr. de sal
50 gr. de llevat.

El procés d'elaboració i fermentació serà el mateix que amb la coca.
Per acabar, cal tenir en compte que la massa de pizza es pot congelar un cop ha fermentat (en cap cas abans de fermentar), però no és la opció més adecuada perquè perd part de la seva qualitat.

No en sabíem res d'aquest dístic sense nom
anomenat condicional, aquest dibuix
del verb de corbata i mocador que al captard
del temps ho malferia tot en glops petits
amb l'olor del desig sense forma.
Si haguéssim sabut, al llarg de l'aire entre els roures,
que la melodia de tot allò possible
és un raig de llum irrepetible,
no hauríem cregut ni fet tòtem del voler
rere el qual les nostres decisions són debades.
Hi ha tant futur clos rere la condició ignota
que el caminar s'ha fet fang i pols, i tenebra
amb color de dubte!

L'any nou ha arribat amb un nas de pallasso. Enfilat a la roca de sa Palomera, observa com la seva ombra es retalla dins la boira, sobre el fons de la foscor del palau dels peixos i les bombolles. Aquesta nit s'ha proposat que farà el salt més important de la seva vida. Camina enrere, agafa bocins de llum i se'ls guarda a la butxaca, s'ajusta bé el nas vermell de plàstic, pren embranzida i corre cap endavant. Salta. Les seves cames s'enlairen, els braços se li mouen com rodes de teler i espera ja el xof a l'aigua quan de sobte resta suspès a l'aire, i sent que comença a relliscar per un tobogan de vent. És fosc i la Lluna s'amaga una mica rere la seva ombra, allà lluny, sobre les onades. Al seu voltant, cada nit, hi neixen estels nous i són aquells els que el pallasso es mira quan assaja el salt i riu pels infants que necessiten pallassos a les seves vides, per si almenys algun el sent. El tobogan de vent el mena cap a algun lloc que mai acaba de saber del tot. És en aquell moment que es desperta sobre la sorra de la platja, el primer dia de l'any, quan el Sol despunta. No hi ha ningú, gira el cap i només veu un nas de plàstic vermell gronxant-se als vorals de l'aigua. Recorda el somni. Cada cop el seu salt cap al tobogan de vent és més llarg i arriba més lluny, però aquest cop tampoc ha pogut saber què hi ha a l'altra banda.

No he estat avisat d’aquest ofec reptador
que m’ha assaltat dins la nit. Una giragonsa
de fred quadrat ha encalat les meves entranyes,
el remolí de la realitat s’ha alçat
de les ombres com un esclafit i he cridat
intens, des del fons de tot, com qui exhala fletxes.
Un silenci absolut ho ha recorregut tot,
m’ha omplert la boca, m’ha tancat l’entrada d’aire,
i m’he trucat al pit per tal que el cor obrís
la porta als huracans. Llavors, només llavors,
he descobert que la por a perdre’t descansava
just al meu costat, suplicant-me la venjança
dels meus jos perseguidors.

Voleu saber quina és la millor forma de coure la botifarra? Que us quedi ben cuita tant per dins com per fora i sense cremar-ne la pell?

Heus-la ací:

Preneu una botifarra d'aquelles que hi vagin (o que no hi vagin. Al capdavall, la cocció seguirà pels mateixos viaranys) i punxeu-la tres o quatre cops amb la fulla d'un ganivet. Tot seguit, poseu la paella al foc, una cullerada d'oli, i escalfeu-la a foc molt baix. Poseu a coure la botifarra i aneu-la punxant lleument cada dos o tres minuts, sense pujar la intensitat del foc. Un cop vegeu que la meitat inferior de la botifarra ha canviat de color, gireu-la i repetiu el mateix procés, sense deixar de punxar-la cada dos o tres minuts. Quan l'altre meitat estigui cuita, el que podeu fer, si voleu, és sobtar-la, és a dir, posar el foc molt fort i torrar els dos costats de la botifarra.
En el cas que volguem coure la botifarra a la graella, seguirem el mateix procés, però sense utilitzar oli.
Hi ha gent que té el costum d'obrir la botifarra pel mig en el moment de la cuita. És el que se'n diu botifarra esparracada. Amb aquest procés, aquesta es cou més ràpid, però també hi ha l'inconvenient que al obrir-la pel mig, molts dels olis del seu interior es perden donant per resultat, així, una botifarra menys gustosa.

La botifarra també queda molt bona cuita entre brases amb una "papillote" de ceba, de vi negre i un xic de farigola.

Bon profit i un bon rostit!

Que la història davalli entre els teus dits
com la pols de la sorra, Víctor Jara.
Aquesta cançó no mutarà el món,
ni la mort als ulls dels que es fan dir prínceps,
sols donarà un xic de valor als arbres
humans que, sens saber-ho, ja suporten
l’envestida incauta dels vents de foc.
Toca’m, doncs, la cançó amb les mans senzilles,
amb els nusos d’uns dits gebrats del sud.

Perquè canten les fulles, Víctor Jara?

Són, potser, les teves mans les arrels
que bufen les notes als nostres boscos?