És cert. Els follets, les fades, els esperits i els gegants no existeixen. No els podem tocar ni veure, ni mai han sigut vistos o vistes, malgrat els esforços ancestrals per descriure'ls, dibuixar-los, materialitzar-los. La ciència, tan objectivament realista, tan certa, també sap que això és així, i per la resta dels mortals creure una observació "científica" d'algun d'aquests personatges no deixa de ser una absoluta aberració i autoengany.
No, no existeixen. Enlloc, de cap manera científica. Com tampoc existeix la pròpia vida després de la pròpia mort o les naus extraterrestres a la Terra.
I sento amb tota l'ànima la mínima possibilitat d'estar fent perdre l'esperança a alguna persona que, per un seguit de casualitats de la vida, pugui estar llegint això ara mateix, però prefereixo partir de les realitats concloents i significatives alhora d'enfrontar qualsevol aventureta literària de fira com pot ser aquesta.
Tanmateix, tenim imaginació i necessitat de defugir la realitat freda i pedregosa d'aquesta única vida que tenim.
De petit llegia dibuixos i m'encantava investigar els secrets de l'extensa biblioteca de casa meva, desordenada i vital. Per mi, la millor biblioteca de la meva vida. Sempre he pensat que els llibres van a parar a les mans perquè trobis respostes. Cap llibre ve perquè si i això no ho dóna internet, així com la càmera digital està fent perdre la màgia del revel·lat i de les fotografies imperfectes.
I amb la recerca m'arribà a les mans aquell llibre meravellós d'anècdotes intergeneracionals de la Lola Anglada, que parlava de les robes posades al voltant de l'estufa per tal que l'endemà al matí estiguéssin calentones, d'aquelles dutxes del diumenge intentant netejar uns genolls que mai acabaven d'estar prou nets, de la paperina de castanyes, dels passeigs nocturns amb l'avi, cofat amb boina i gavany i observant el castell de focs quiet dels llums de Nadal... o del Follet de la Son.
El Follet de la Son, quan era petit, era part de l'imaginari col·lectiu del meu poble, com ho podien ser el Papu, el Senyor dels Nassos, l'Home del Sac, l'Àngel de la Guarda o en Serrallonga. No els vaig veure mai, però els notava, i encara avui els noto.
Sé que quan vaig a dormir i m'ha caigut una dent, l'Àngel de la Guarda et deixa caramels i també que protegeix els moribunds i els consola la seva darrera nit. Sé que el Papu vindrà a buscar-te si no et portes bé, sé que el Senyor dels Nassos té tants nassos com dies té l'any. També sé que l'Home del Sac té la més bonica de les cases dins la seva bossa i que és un bon home, i que en Serrallonga vegila els dolentots per tu durant les travessies nocturnes per un bosc qualsevol.
També sé, i per sobre de tot, que el Follet de la Son em ve a veure cada nit quan m'estic ficant al llit i que en un moment de descuit aprofita per llençar-me una pols màgica. Aquesta pols em fa adormir. Diuen que no sats mai de quin color va vestit, i que duu un paraigua negre i un atre de virolat.
Quin obrirà aquesta nit?
Em donarà bons somnis amb el seu paraigua de colors? o bé em farà passar una mala nit amb l'atre com a càstig per un dia mal gestionat? Els meus somnis depenen d'ell, i encara que els follets, les fades, els esperits i els gegants racionalment no existeixin, jo crec que hi són, perquè són massa les experiències que m'han donat.
I doncs? Si malgrat no ser palpables fa tants segles que parlem de l'imaginari, qui, doncs, s'atrevirà a dubtar de l'atre cantó del mirall?
La Tafanera
del.icio.us