Les golfes

T’adonares, la primera vegada
que els dits i l’infinit es desuniren,
que l’amor i allò que és real es miren
des de viaranys diferents; es pugnen,
s’espien, i es tempten
sense el poema poder-ho negar.
Que reclosos els ulls tota paraula
s’enfonsa a l’abisme.

Va bruta, toca malament la flauta, es cuida poc, té la mirada trista. Al moment una taula amb una gent pija l'orígen de la qual no importa gaire ha iniciat una sèrie de comentaris si més no inquietants. Les dones s'han mirat i rient amb menyspreu han dit en el seu idioma: "Anem al lavabo?"
El segon comentari inquietant ha vingut quan els marits han comentat, allò que es diu per sobre (sotto voce dins de l'aire blau), amb les ulleres de Sol sobre el front, que a tot arreu hi ha de tot. Ho feien amb l'esquena recta, relaxats a les cadires de l'hamburgueseria macarrons pels nens.
La noia ha acabat de tocar i ha anat a cobrar a les taules la voluntat. Ells han canviat la postura i baixat la mirada i quan s'ha acostat a la seva taula han fet com si no els parlés ningú, li han fet el buit, ni tan sols l'han mirada fent veure que feien alguna cosa molt interessant, i es notava a la seva cara la incomoditat que sentien al notar tacada la seva bombolla moral, amenaçada la seva dignitat.
Jo m'he encarregat de suplir aquell buit, de vorejar aquella murada de ciment i li he donat la mirada i els vint cèntims que ella esperava sempre en el millor dels casos.
El que no entenc és aquesta forma de complicar-se la vida, si mirar-la als ulls i somriure-li són teràpies molt millors que el buit i la seva posterior negació de culpabilitat, en el cas d'aquests personatges tan ben entrenats, no més llarga que un glop de cafè amb gel.

Els morts també fan l'amor. També giravolten entorn de l'essència, tenen pampallugues als ulls i es fan seva la duresa de l'existència. Els morts dirigeixen algunes converses i a vegades reguen les flors del jardí. No parlaré de la mort com a concepte de base, sinó dels morts, de la carn palpable, i de com aquests morts porten en si un paradigma de la mort que sols existeix en els llibres d'història i allà on les xeringues i les drogues dels laboratoris legals no poden arribar.
Jo sóc un d'ells. La naturalesa no em volia i en canvi camino amb pampallugues als ulls, la meva carn es mou de forma independent i a vegades rego flors. Ara vindria el moment de fer una cita literària o de parafrasejar algú, i solament em ve al cap Bolaño i cap frase seva en concret. Per fer cites literàries s'ha de ser un lector que escriu i jo solament escric sense ser lector. Un mort que no llegeix i que escriu sobre qui la naturalesa no havia escollit. Per això no em costa admetre que sóc un element en certa manera important per a la destrucció de la meva pròpia espècie. Amb la meva presència viva dins els morts del món dels vius, sóc saquaç inquietant dels genets de l'apocalipsi.
Així, com qui diu "Bon dia" quan els núvols amenacen pluja o com qui resol mots encreuats en un bar de mitja nit.