Les golfes

Ingredients per quatre persones

- Un ànec tallat a quarts (separant els magrets) d’uns 1.250 grs. aproximadament (Recorda que l’ànec s’ha de demanar amb un dia d’antelació!).
- Dues cullerades de llard (cullera de sopa).
- Quatre cullerades de farina.
- Sis peres “blanquilla”.
- Quatre cebes de figueres.
- Quatre pastanagues.
- La polpa de dos tomàquets madurs.
- Una copa de vi blanc.
- Tres carquinyolis.
- Quatre grans d’all.
- Un grapat d’ametlles torrades sense pela.
- Una copa de moscatell.
- Oli d’oliva (si pot ser verge)
- Sal
- Pebre
- Unes fulles de llorer (quatre o cinc)

Preparació

Salpebra els quarts i els magrets de l’ànec i enfarina’ls. Tot seguit posa el llard a una paella sobre el fogó a foc fort i quan s’hagi fos marca-hi els trossos de l’ànec, sempre començant pel costat de la pell fins que quedi una crosta daurada per fora i la carn crua per dins. Enretira els trossos i guarda’ls a una cassola de fang, sense tapar.
Pela les peres i posa-les a bullir amb la cua hi tot dins un litre i mig d’aigua durant uns vint minuts aproximadament. Després treu-les i reserva-les, sense llençar l’aigua resultant.
Mentre les peres bullen, afegeix una cullerada d’oli d’oliva al greix de la paella resultant i en primer lloc posa-hi a coure la ceba tallada molt petita, a foc lent perquè deixi anar l’aigua i transparenti. Tot seguit apuja lleugerament el foc, posa-hi la pastanaga també tallada molt petita i quan aquesta es comenci a estovar afegeix-hi la polpa dels tomàquets, les fulles de llorer, la farina resultant i la copa de vi, sempre controlant el punt de sal. Deixa-ho reduïr durant cinc minuts, després ofega-ho tot amb dos litres d’aigua i finalment deixa-ho a foc fort durant uns quinze minuts més.
Un cop acabada aquesta cocció, passa tot el líquid a la cassola de fang de l’ànec a través d’un “xinès” i premsa ben fort amb la mà de morter la ceba, la pastanaga, el tomàquet i el llorer perquè deixin anar tota la seva essència.
Tot seguit posa la cassola a foc mitjà-baix tot afegint-hi les peres i mitja cullerada sopera de l'aigua de cocció d'aquestes, rectifica de sal en cas que sigui necessari, i cou-ho tot plegat durant uns quinze minuts, el temps just perquè la carn s’estovi però no es cogui en excés i la salsa adquireixi una textura cremosa.
Mentre aquesta cou, pica al morter els carquinyolis, les ametlles, els grans d’all i el moscatell i aboca-ho tot a la cassola. Programa el forn a 180º.
Enretira la cassola del foc passats els dotze minuts i posa-la deu minuts més al forn ja calent. Llestos!

Presenta el plat com més et vingui de gust!

Dorm al meu costat, i li vetllo el son. A les parets de la seva habitació hi ha coses boniques i delicades com les mans d'una nina de drap, coses que estima, fotografies plenes de somriures.
Hi ha una rosa i un record de noces, robes còmodes i virolades a l'armari i peces de feltre de colors vius per retallar-les amb forma de flor o de papallona. El peu de la seva làmpada té dibuixada una Lluna amb el nas llarg de les bruixes bones i els llavis vermells, i en un racó el dibuix de la cara d'un pallasso. Quan veig, a més, la fotografia meva que té emmarcada i sempre visible, llavors la tendresa de totes les imatges anteriors esdevé emoció. Estar present en una habitació significa ser algú, significa ésser viu a la ment d'algú altre.
Dorm al meu costat, i li vetllo el son. És molt bonica. Avui, abans que ella es posés a dormir, he estat memoritzant una estona els detalls dels seus ulls, l'assimetria de les seves faccions i el petit plec de la simpatia al costat dret dels seus llavis. Apareix per art de màgia quan somriu, i quan dorm també el té, només que amagat. Li agrada que li diguin bonica, preciosa, princesa, i la veritat és que ho és. L'expressió del seu rostre quan li dius aquestes veritats ho demostra. Somriu i baixa un petit instant la mirada amb timidesa. Després et torna a mirar, i mentre li estàs dient aquestes coses una altra vegada conté el somriure d'una forma poc dissimulada. D'una forma encantadora.
Dorm al meu costat, avui m'ha convidat a dormir amb ella. M'ha fet petons, i m'ha abraçat mentre parlàvem, i quan jo l'he abraçat a ella, per l'esquena, m'ha pres els braços i me'ls ha posat sobre la seva panxa. Li he bufat a la orella i li he entonat una cançó amb els llavis tancats. Li ha agradat molt.
Ara dorm al meu costat, i jo li vetllo el son. És de nit i el seu respir compassa aquestes paraules.

L tenia els cabells grocs, molts amics i amigues (i alguns enemics i enemigues, que sempre queda redundant escriure-ho), i mai feia fàstics a una cervesa. Característica seva era aquesta capacitat de relació ja des de petit, perquè el fet d’ésser l’únic nét d’uns avis que havien parit tres fills i dues filles, l’havia fet créixer més de pressa i tenir una visió del món força completa i madurada. O potser no?
I no és pas que els seus tiets i tietes haguessin renegat de la seva possibilitat de ser pares i mares algun dia, no, però a jutjar per la seva forma de ser hauria estat difícil aconseguir l’amor etern si tenim en compte que, per aquest ordre, el més gran era un advocat sense escrúpols que odiava els homes amb un membre més dur i gros que un corró de pastisser (es cagava amb ells, per desesperació del veïnat, mentre devorava de nit les pelis de na Jenna Jameson), que el segon era un bohemi neomodernista (amb el somni de fer renéixer un segon Cau Ferrat al poble veí) conegut pel tàndem amb el que circulava repartint revistes reaccionàries contra els sindicats i l’església post-franquista (perquè li feia llàstima la pèrdua dels valors fossin els que fossin), que la germana gran era una pija de tres parells de mitges propugnadora d’idees tan lluminoses com que llegir era una pèrdua de temps i que fer la pilota a la gent no li desagradava gens “ans al contrari”, i que la germana petita (de trenta-tres formosos anys) havia decidit ser monja per desgràcia dels fadristerns de la vila, ja que segons diuen estava ben bona.
Amb tots aquests arguments els avis havien doncs abocat tots els seus esforços al fill petit, i no pas perquè no estimessin els imbècils dels seus germans, sinó perquè això de tenir néts sempre fa il•lusió i més encara quan has perdut una vida netejant les caques i els pipins, regalant calés per a coses inútils com qui llença pedres planes sobre la superfície d’un riu i suportant les indecències i les faltes de respecte d’uns galifardeus que es creuen els amos de la palla.
Només faltaria!

L. tenia els ulls d'avellana, molts amics i amigues com us estava dient, i estimava molt el seu papa i la seva mama. El seu papa era un personatge solitari i abnegat que tenia el do de no estimar a qualsevol preu (de fet ningú entenia d’on ho havia tret, però això l’acabaria salvant), i la mama s’havia cansat de no ser estimada i per això havia decidit que si no ho feien amb bones paraules ho farien per pebrots.
Així doncs, L va néixer al revolt d’una carretera perduda a les quatre de la matinada d’un dia qualsevol.
L agafà dels seus pares la seva abnegació alhora de fer les coses per pebrots i el no estimar a qualsevol preu però sempre amb bones paraules, i així fou com aquella gran família, al cap i a la fi, tragué al món alguna cosa de profit.

L. era baixet i tenia molts amics i amigues, però curiosament ara no recordo el perquè.

Has esperat que tot s'acabés per llucar la teva pèrdua. Ja no hi havia ningú a la sala, però has romàs sobre les perspectives de les taules mentre els llums s'apagaven, un rere l'altre, com els estels a l'albada.
Després ha passat el personal de neteja i ho han xuclat tot: la pols, el fang de les sabates, les taules i la cadira del professor, però tu has romàs sobre la perspectiva de les cadires.
Després l'obscuritat ha omplert l'aire i uns coloms s'han agitat entre les branques de l'arbre que s'alça rere el finestral, però tu has romàs dins la perspectiva de les ombres, quiet.
El ble seguia cremant al centre d'aquell univers tremolós i les ombres es movien a l'uníson, amb tu.
A la pell de la teva galta hi havia camins. El foc ha convertit en or allò que abans havia set aigua. No conscient, però, has deixat que la vida davallés des de tu fins a les ombres, just quan el ble s'ha apagat.
I és que les llàgrimes, com els somriures, embelleixen els rostres, però només les rialles els eternitzen.