Les golfes

Has esperat que tot s'acabés per llucar la teva pèrdua. Ja no hi havia ningú a la sala, però has romàs sobre les perspectives de les taules mentre els llums s'apagaven, un rere l'altre, com els estels a l'albada.
Després ha passat el personal de neteja i ho han xuclat tot: la pols, el fang de les sabates, les taules i la cadira del professor, però tu has romàs sobre la perspectiva de les cadires.
Després l'obscuritat ha omplert l'aire i uns coloms s'han agitat entre les branques de l'arbre que s'alça rere el finestral, però tu has romàs dins la perspectiva de les ombres, quiet.
El ble seguia cremant al centre d'aquell univers tremolós i les ombres es movien a l'uníson, amb tu.
A la pell de la teva galta hi havia camins. El foc ha convertit en or allò que abans havia set aigua. No conscient, però, has deixat que la vida davallés des de tu fins a les ombres, just quan el ble s'ha apagat.
I és que les llàgrimes, com els somriures, embelleixen els rostres, però només les rialles els eternitzen.