Les golfes

L tenia els cabells grocs, molts amics i amigues (i alguns enemics i enemigues, que sempre queda redundant escriure-ho), i mai feia fàstics a una cervesa. Característica seva era aquesta capacitat de relació ja des de petit, perquè el fet d’ésser l’únic nét d’uns avis que havien parit tres fills i dues filles, l’havia fet créixer més de pressa i tenir una visió del món força completa i madurada. O potser no?
I no és pas que els seus tiets i tietes haguessin renegat de la seva possibilitat de ser pares i mares algun dia, no, però a jutjar per la seva forma de ser hauria estat difícil aconseguir l’amor etern si tenim en compte que, per aquest ordre, el més gran era un advocat sense escrúpols que odiava els homes amb un membre més dur i gros que un corró de pastisser (es cagava amb ells, per desesperació del veïnat, mentre devorava de nit les pelis de na Jenna Jameson), que el segon era un bohemi neomodernista (amb el somni de fer renéixer un segon Cau Ferrat al poble veí) conegut pel tàndem amb el que circulava repartint revistes reaccionàries contra els sindicats i l’església post-franquista (perquè li feia llàstima la pèrdua dels valors fossin els que fossin), que la germana gran era una pija de tres parells de mitges propugnadora d’idees tan lluminoses com que llegir era una pèrdua de temps i que fer la pilota a la gent no li desagradava gens “ans al contrari”, i que la germana petita (de trenta-tres formosos anys) havia decidit ser monja per desgràcia dels fadristerns de la vila, ja que segons diuen estava ben bona.
Amb tots aquests arguments els avis havien doncs abocat tots els seus esforços al fill petit, i no pas perquè no estimessin els imbècils dels seus germans, sinó perquè això de tenir néts sempre fa il•lusió i més encara quan has perdut una vida netejant les caques i els pipins, regalant calés per a coses inútils com qui llença pedres planes sobre la superfície d’un riu i suportant les indecències i les faltes de respecte d’uns galifardeus que es creuen els amos de la palla.
Només faltaria!

L. tenia els ulls d'avellana, molts amics i amigues com us estava dient, i estimava molt el seu papa i la seva mama. El seu papa era un personatge solitari i abnegat que tenia el do de no estimar a qualsevol preu (de fet ningú entenia d’on ho havia tret, però això l’acabaria salvant), i la mama s’havia cansat de no ser estimada i per això havia decidit que si no ho feien amb bones paraules ho farien per pebrots.
Així doncs, L va néixer al revolt d’una carretera perduda a les quatre de la matinada d’un dia qualsevol.
L agafà dels seus pares la seva abnegació alhora de fer les coses per pebrots i el no estimar a qualsevol preu però sempre amb bones paraules, i així fou com aquella gran família, al cap i a la fi, tragué al món alguna cosa de profit.

L. era baixet i tenia molts amics i amigues, però curiosament ara no recordo el perquè.