Les golfes

S’obren asfòdels sobre els camps d’Empúries,
és de nit, i el vent plana entre les runes.
Quan es clou la porta i tothom se’n va
la solitud camina per les pedres;
té cabells negres i llargues les cames,
i vesteix un vel de seda filat
amb raigs de Lluna amagant-se entre els núvols.
Pren un albó del mosaic de la domus,
l’esfulla quan es vessa, lentament,
la tramuntana, com un riu de vidre,
i aixeca el cap i se’n mulla la cara.
Recorda l’infern dels camps de flors blanques (*).
El seu destí és el vers de les deu cítares,
i els seus amants perduts sota la sorra.

Lluny, dins la mar, les dunes d’aigua canten.

(*)Segons Homer (s. VIII a. C.), l’infern estava constituït per grans camps d’asfòdels. Cal tenir en compte que aquesta espècie de flor mediterrània col·lonitza ràpidament els camps abandonats i té facilitat per créixer sobre les tombes. En aquest cas, l’atribució derivaria d’una observació atenta de l’entorn natural. (Fonts: Viquipèdia i Pàgina personal d’en Damià Crespí )