Les golfes

Que la història davalli entre els teus dits
com la pols de la sorra, Víctor Jara.
Aquesta cançó no mutarà el món,
ni la mort als ulls dels que es fan dir prínceps,
sols donarà un xic de valor als arbres
humans que, sens saber-ho, ja suporten
l’envestida incauta dels vents de foc.
Toca’m, doncs, la cançó amb les mans senzilles,
amb els nusos d’uns dits gebrats del sud.

Perquè canten les fulles, Víctor Jara?

Són, potser, les teves mans les arrels
que bufen les notes als nostres boscos?