Les golfes

L'any nou ha arribat amb un nas de pallasso. Enfilat a la roca de sa Palomera, observa com la seva ombra es retalla dins la boira, sobre el fons de la foscor del palau dels peixos i les bombolles. Aquesta nit s'ha proposat que farà el salt més important de la seva vida. Camina enrere, agafa bocins de llum i se'ls guarda a la butxaca, s'ajusta bé el nas vermell de plàstic, pren embranzida i corre cap endavant. Salta. Les seves cames s'enlairen, els braços se li mouen com rodes de teler i espera ja el xof a l'aigua quan de sobte resta suspès a l'aire, i sent que comença a relliscar per un tobogan de vent. És fosc i la Lluna s'amaga una mica rere la seva ombra, allà lluny, sobre les onades. Al seu voltant, cada nit, hi neixen estels nous i són aquells els que el pallasso es mira quan assaja el salt i riu pels infants que necessiten pallassos a les seves vides, per si almenys algun el sent. El tobogan de vent el mena cap a algun lloc que mai acaba de saber del tot. És en aquell moment que es desperta sobre la sorra de la platja, el primer dia de l'any, quan el Sol despunta. No hi ha ningú, gira el cap i només veu un nas de plàstic vermell gronxant-se als vorals de l'aigua. Recorda el somni. Cada cop el seu salt cap al tobogan de vent és més llarg i arriba més lluny, però aquest cop tampoc ha pogut saber què hi ha a l'altra banda.