Les golfes http://folletdelason.nireblog.com Wed, 10 Feb 2010 04:29:00 +0100 Les golfes http://static.nireblog.com/imagenes/logo.png http://folletdelason.nireblog.com http://nireblog.com CONSERVES http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/10/22/conserves http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/10/22/conserves Heus ací les conserves!

El procediment és ben senzill, i recomanat per un cuiner de casta de Girona (amb ecos de la cuina de l'àvia Remei, de la Maria, de la Pepita i d'altres que no em vénen ara al cap.)

Poseu la cuita del producte que volgueu conservar en un pot de vidre i ompliu-lo pràcticament fins dalt. Deixeu com a màxim un centímetre d'espai des del producte fins a la vora superior del coll del recipient. Poseu el pot destapat a escalfar al bany maria. Si el producte a conservar és calent, amb cinc minuts d'escalfar-lo en tindreu prou, si no haureu d'esperar més estona fins que vegeu que el vapor surt amb força, alegria i vivor. Un cop arribats al punt d'escalfor escaient, traieu el pot del bany i tapeu-lo tot seguit ben fort. El que passarà serà que l'aire calent que restarà entre la superfície de la conserva i el tap ocuparà molt espai en aquell moment, però en refredar-se el seu volum es reduïrà ostensiblement fins a ser pràcticament zero creant així el buit requerit. Llestos. Escriviu la data d'elaboració al tap de la conserva i guardeu-la en un lloc fosc i fresc (sobretot). Us pot arribar a durar molt i molt de temps. Mesos, fins hi tot anys!

En temps antics les conserves s'elaboraven a la tardor per tal de tenir menjar durant l'hivern fins a l'arribada dels primers productes de l'hort a principis de la primavera següent. Actualment les podeu elaborar qualsevol època de l'any, però tingueu en compte que les conserves de tardor elaborades amb els productes frescos de l'estiu, madurats amb l'energia del Sol, són, com sempre, les millors.

Ànims!

Comments

]]> Thu, 22 Oct 2009 10:08:59 +0100 LA REALITAT http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/09/08/la-realitat http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/09/08/la-realitat T’adonares, la primera vegada
que els dits i l’infinit es desuniren,
que l’amor i allò que és real es miren
des de viaranys diferents; es pugnen,
s’espien, i es tempten
sense el poema poder-ho negar.
Que reclosos els ulls tota paraula
s’enfonsa a l’abisme.

Comments

]]> Tue, 08 Sep 2009 19:09:43 +0100 ANEM AL LAVABO? http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/09/07/anem-al-lavabo http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/09/07/anem-al-lavabo Va bruta, toca malament la flauta, es cuida poc, té la mirada trista. Al moment una taula amb una gent pija l'orígen de la qual no importa gaire ha iniciat una sèrie de comentaris si més no inquietants. Les dones s'han mirat i rient amb menyspreu han dit en el seu idioma: "Anem al lavabo?"
El segon comentari inquietant ha vingut quan els marits han comentat, allò que es diu per sobre (sotto voce dins de l'aire blau), amb les ulleres de Sol sobre el front, que a tot arreu hi ha de tot. Ho feien amb l'esquena recta, relaxats a les cadires de l'hamburgueseria macarrons pels nens.
La noia ha acabat de tocar i ha anat a cobrar a les taules la voluntat. Ells han canviat la postura i baixat la mirada i quan s'ha acostat a la seva taula han fet com si no els parlés ningú, li han fet el buit, ni tan sols l'han mirada fent veure que feien alguna cosa molt interessant, i es notava a la seva cara la incomoditat que sentien al notar tacada la seva bombolla moral, amenaçada la seva dignitat.
Jo m'he encarregat de suplir aquell buit, de vorejar aquella murada de ciment i li he donat la mirada i els vint cèntims que ella esperava sempre en el millor dels casos.
El que no entenc és aquesta forma de complicar-se la vida, si mirar-la als ulls i somriure-li són teràpies molt millors que el buit i la seva posterior negació de culpabilitat, en el cas d'aquests personatges tan ben entrenats, no més llarga que un glop de cafè amb gel.

Comments

]]> Mon, 07 Sep 2009 15:41:12 +0100 APOCALIPSI http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/09/07/apocalipsi http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/09/07/apocalipsi Els morts també fan l'amor. També giravolten entorn de l'essència, tenen pampallugues als ulls i es fan seva la duresa de l'existència. Els morts dirigeixen algunes converses i a vegades reguen les flors del jardí. No parlaré de la mort com a concepte de base, sinó dels morts, de la carn palpable, i de com aquests morts porten en si un paradigma de la mort que sols existeix en els llibres d'història i allà on les xeringues i les drogues dels laboratoris legals no poden arribar.
Jo sóc un d'ells. La naturalesa no em volia i en canvi camino amb pampallugues als ulls, la meva carn es mou de forma independent i a vegades rego flors. Ara vindria el moment de fer una cita literària o de parafrasejar algú, i solament em ve al cap Bolaño i cap frase seva en concret. Per fer cites literàries s'ha de ser un lector que escriu i jo solament escric sense ser lector. Un mort que no llegeix i que escriu sobre qui la naturalesa no havia escollit. Per això no em costa admetre que sóc un element en certa manera important per a la destrucció de la meva pròpia espècie. Amb la meva presència viva dins els morts del món dels vius, sóc saquaç inquietant dels genets de l'apocalipsi.
Així, com qui diu "Bon dia" quan els núvols amenacen pluja o com qui resol mots encreuats en un bar de mitja nit.

Comments

]]> Mon, 07 Sep 2009 15:30:52 +0100 LA MASSA DE LA COCA DE RECAPTE http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/08/26/la-massa-de-la-coca-de-recapte http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/08/26/la-massa-de-la-coca-de-recapte La mundial i merescudament famosa pizza és un dels noms que rep una elaboració culinària pròpia dels països mediterranis consistent en l'aprofitament de les darreres restes de la pasta que s'utilitzava pel pa i en les quals s'hi posaven diversos ingredients i es coïen amb les brases dels forns al final de les jornades, mentre aquests ja s'estaven apagant. A Catalunya la variant d'aquesta recepta s'anomena coca (o coc) de recapte i els ingredients bàsics eren menjars "de pobre", com les arengades o la botifarra, i la ceba, l'albergínia, l'all i el pebrot escalivats. Rep el nom de coca de recapte perquè antigament aquestes coques s'elaboraven amb els productes que donava la gent del lloc i que recaptaven els forners per a tal fi. El matí següent, aquestes coques es repartien entre aquesta gent de forma gratuïta. La diferència principal entre la coca de recapte i la pizza italiana és que la coca no porta formatge.
Per elaborar una massa de coca de recapte per a quatre persones necessitem:

200 gr. de farina.
90 gr. d’aigua.
10 gr. de sal.
20 gr. d'oli d’oliva.
10 gr. de llevat de forner deshidratat.

Treballarem la massa amb tots aquests ingredients i la deixarem reposar i fermentar durant 24 hores. Després d'això l'estirarem sempre amb les mans, perquè amb el corró perdríem part del volum de fermentació. Hi posarem els ingredients per sobre, una cullerada d'oli i ho courem durant trenta minuts a 180 graus de temperatura.

Si, en canvi, volem elaborar massa de pizza, tindrem en compte que la massa italiana no porta oli i s'elabora amb farina de mitja força. Per un quilo de massa necessitarem:

1 kg de farina de mitja força.
600 gr. d'aigua.
50 gr. de sal
50 gr. de llevat.

El procés d'elaboració i fermentació serà el mateix que amb la coca.
Per acabar, cal tenir en compte que la massa de pizza es pot congelar un cop ha fermentat (en cap cas abans de fermentar), però no és la opció més adecuada perquè perd part de la seva qualitat.

Comments

]]> Wed, 26 Aug 2009 10:36:51 +0100 CONDICIONAL http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/04/23/condicional http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/04/23/condicional No en sabíem res d'aquest dístic sense nom
anomenat condicional, aquest dibuix
del verb de corbata i mocador que al captard
del temps ho malferia tot en glops petits
amb l'olor del desig sense forma.
Si haguéssim sabut, al llarg de l'aire entre els roures,
que la melodia de tot allò possible
és un raig de llum irrepetible,
no hauríem cregut ni fet tòtem del voler
rere el qual les nostres decisions són debades.
Hi ha tant futur clos rere la condició ignota
que el caminar s'ha fet fang i pols, i tenebra
amb color de dubte!

Comments

]]> Thu, 23 Apr 2009 18:04:05 +0100 PALLASSO http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/01/01/pallasso http://folletdelason.nireblog.com/post/2009/01/01/pallasso L'any nou ha arribat amb un nas de pallasso. Enfilat a la roca de sa Palomera, observa com la seva ombra es retalla dins la boira, sobre el fons de la foscor del palau dels peixos i les bombolles. Aquesta nit s'ha proposat que farà el salt més important de la seva vida. Camina enrere, agafa bocins de llum i se'ls guarda a la butxaca, s'ajusta bé el nas vermell de plàstic, pren embranzida i corre cap endavant. Salta. Les seves cames s'enlairen, els braços se li mouen com rodes de teler i espera ja el xof a l'aigua quan de sobte resta suspès a l'aire, i sent que comença a relliscar per un tobogan de vent. És fosc i la Lluna s'amaga una mica rere la seva ombra, allà lluny, sobre les onades. Al seu voltant, cada nit, hi neixen estels nous i són aquells els que el pallasso es mira quan assaja el salt i riu pels infants que necessiten pallassos a les seves vides, per si almenys algun el sent. El tobogan de vent el mena cap a algun lloc que mai acaba de saber del tot. És en aquell moment que es desperta sobre la sorra de la platja, el primer dia de l'any, quan el Sol despunta. No hi ha ningú, gira el cap i només veu un nas de plàstic vermell gronxant-se als vorals de l'aigua. Recorda el somni. Cada cop el seu salt cap al tobogan de vent és més llarg i arriba més lluny, però aquest cop tampoc ha pogut saber què hi ha a l'altra banda.

Comments

]]> Thu, 01 Jan 2009 20:05:31 +0100 DE LA POR A PERDRE’T http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/12/11/de-la-por-a-perdre%e2%80%99t http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/12/11/de-la-por-a-perdre%e2%80%99t No he estat avisat d’aquest ofec reptador
que m’ha assaltat dins la nit. Una giragonsa
de fred quadrat ha encalat les meves entranyes,
el remolí de la realitat s’ha alçat
de les ombres com un esclafit i he cridat
intens, des del fons de tot, com qui exhala fletxes.
Un silenci absolut ho ha recorregut tot,
m’ha omplert la boca, m’ha tancat l’entrada d’aire,
i m’he trucat al pit per tal que el cor obrís
la porta als huracans. Llavors, només llavors,
he descobert que la por a perdre’t descansava
just al meu costat, suplicant-me la venjança
dels meus jos perseguidors.

Comments

]]> Thu, 11 Dec 2008 14:47:44 +0100 TESI DE LA BOTIFARRA http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/10/27/tesi-de-la-botifarra http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/10/27/tesi-de-la-botifarra Voleu saber quina és la millor forma de coure la botifarra? Que us quedi ben cuita tant per dins com per fora i sense cremar-ne la pell?

Heus-la ací:

Preneu una botifarra d'aquelles que hi vagin (o que no hi vagin. Al capdavall, la cocció seguirà pels mateixos viaranys) i punxeu-la tres o quatre cops amb la fulla d'un ganivet. Tot seguit, poseu la paella al foc, una cullerada d'oli, i escalfeu-la a foc molt baix. Poseu a coure la botifarra i aneu-la punxant lleument cada dos o tres minuts, sense pujar la intensitat del foc. Un cop vegeu que la meitat inferior de la botifarra ha canviat de color, gireu-la i repetiu el mateix procés, sense deixar de punxar-la cada dos o tres minuts. Quan l'altre meitat estigui cuita, el que podeu fer, si voleu, és sobtar-la, és a dir, posar el foc molt fort i torrar els dos costats de la botifarra.
En el cas que volguem coure la botifarra a la graella, seguirem el mateix procés, però sense utilitzar oli.
Hi ha gent que té el costum d'obrir la botifarra pel mig en el moment de la cuita. És el que se'n diu botifarra esparracada. Amb aquest procés, aquesta es cou més ràpid, però també hi ha l'inconvenient que al obrir-la pel mig, molts dels olis del seu interior es perden donant per resultat, així, una botifarra menys gustosa.

La botifarra també queda molt bona cuita entre brases amb una "papillote" de ceba, de vi negre i un xic de farigola.

Bon profit i un bon rostit!

Comments

]]> Mon, 27 Oct 2008 16:52:16 +0100 LES MANS D'EN VÍCTOR JARA http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/10/22/les-mans-den-victor-jara http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/10/22/les-mans-den-victor-jara Que la història davalli entre els teus dits
com la pols de la sorra, Víctor Jara.
Aquesta cançó no mutarà el món,
ni la mort als ulls dels que es fan dir prínceps,
sols donarà un xic de valor als arbres
humans que, sens saber-ho, ja suporten
l’envestida incauta dels vents de foc.
Toca’m, doncs, la cançó amb les mans senzilles,
amb els nusos d’uns dits gebrats del sud.

Perquè canten les fulles, Víctor Jara?

Són, potser, les teves mans les arrels
que bufen les notes als nostres boscos?

Comments

]]> Wed, 22 Oct 2008 17:52:02 +0100 SALVITXADA (SALSA PER ELS CALÇOTS) http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/09/01/salvitxada-salsa-per-els-calcots http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/09/01/salvitxada-salsa-per-els-calcots Ingredients

- Trenta grams d’ametlles torrades
- Trenta grams d’avellanes torrades
- Quatre tomàquets madurs
- Una cabeça d’alls
- Dues nyores
- Una llesca de pa
- Un bitxo
- sal
- oli d’oliva
- vinagre

Preparació

Rosteix al forn els tomàquets i les cabeces d’all. Les nyores i el bitxo posa-ho en remull amb aigua tèbia. Torra les avellanes, les ametlles i el pa. Un cop rostits els tomàquets i els alls, els peles i els poses al got de la batedora. Amb l’ajuda d’un ganivet, raspa la carn de les nyores i del bitxo i incorpora-ho al got de la batedora, afegeix les ametlles, les avellanes i el pa torrat i bat-ho tot poc a poc. A continuació comença a afegir l’oli poc a poc, com si anéssis a fer una maionesa, mentre ho continues batent tot junt. Per a acabar afegeix el vinagre i la sal al gust.

Comments

]]> Mon, 01 Sep 2008 12:38:01 +0100 LLUNES DE PAPER http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/08/21/llunes-de-paper http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/08/21/llunes-de-paper És curiosa la nit.
De cop i volta aixeques la mirada
i veus un llum encès. Pares l’oïda i només sents
els batecs d’un cor que de vegades no saps si existeix.
Sorprès l’escoltes. Un, dos, tres, silenci, enyor, les mans
estan buides i sents que no recordaves massa bé qui ets,
com qui juga amb nines sense saber com es diuen
o com qui retalla llunes de paper sense imaginar-ne la lluïssor, sense imaginar-ne la lluïssor.

Comments

]]> Thu, 21 Aug 2008 11:59:13 +0100 BUFO CALAMITA http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/08/13/bufo-calamita http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/08/13/bufo-calamita El dimecres a la nit sortí a passejar. Els carrers restaven plens de gent ben arreglada que anava a viure la nit de la ciutat, però la seva intenció no era anar de festa. De fet no tenia cap intenció en concret.
Es tornà a dirigir devers la vall de Sant Daniel.
A la meitat del camí s’aturà a la Font del Bisbe, que quedava a un petit raconet mig amagat sota l’ull d’un pont de pedra que hi menava. El porro se li havia apagat entre els dits. Va travessar el pont, i es va asseure al bancal de pedra del costat del broc d’aigua. Va prendre el clipper i va encendre, immers en les seves cavil·lacions laberíntiques. Un gripau corredor estava parat al mig de l’espai d’uns dos metres quadrats del que la font feia de teló de fons. L’havia sorprès i l’animal s’havia quedat allí, parat, inflat segurament per la por.
Quasi no feia vent. La brisa lliscava acariciant les galtes de Níria. A l’altre cantó del carrer, ben il·luminat per la llum ataronjada d’uns fanals llargs i prims com estaques, algú apagà el llum de la seva finestra. Més amunt, el cartró del cel tenia certs matisos negrencs amb clapes d’un blau marí molt fosc. Va prendre aire, embriagat per l’efecte de la marihuana. Darrere dels núvols, l’Univers. Al veure’l no es va poder estar de pensar en què hi havia després d’aquest. Res. Níria creia que res era possible, “donat que si la teoria del big bang és certa, perquè no pot no existir res, per molt que ens costi?”

- L’Univers? És blau. Perquè penses en la grandària de l’Univers i no en el blau del cel? - li digué el gripau.

No cal dir que la seva sorpresa fou majúscula. El fum de l’herba li estava fent perdre la realitat de les coses? Sense pensar massa, però, va contestar, mogut per la inèrcia d’aquelles paraules de so enrogallat, lent, a batzegades.

- On acaba l’Univers?
- Això no és interessant.- li respongué l’animal a l’instant.
- I per què no ho pot de ser, si es pot saber?
- Perquè la pregunta que et fas és absurda.- li digué el gripau.- I ara hauries de marxar.
- Marxar? Jo estic aquí perquè vull, només faltaria!
- Ja ho sé, però jo tinc una família per crear.
- Doncs marxa.
- Com ho haig de fer si estic pendent de tu? - li digué el gripau.
- No et cal estar pendent de mi que jo no et faré res. Pots marxar tranquil·lament.
- No, no puc marxar si em mires. Només puc quedar-me quiet, esperant. Tu camines més ràpid, ets més gran i més fort. A mi només em queda el verí, però el verí no m’assegura la vida. Ara mateix et tinc por, si se’n pot dir així.
- No t’entenc. Jo et dic que pots seguir endavant, que no et faré res. Ara afegeixo que puc ignorar-te, i tu no em creus? Què hi té a veure el verí en tot això?
- El verí de dins les bosses darrere dels meus ulls és la prova que si m’ataques en sortiràs, com a mínim, escaldat. Quan has vist un gripau ignorant per complet a un depredador que l’està observant a poc menys d’un metre de distància?
- Jo depredador?
- Si, tu, depredador de totes les coses. Ets un ésser humà.
- Els humans també som capaços de respectar i cuidar la naturalesa.
- No és cert.
- I ara?!
- No és cert.

Li començà a pujar la mosca al nas. Va prendre aire i se la va espolsar. El gripau seguia inflat per la tensió.

- A veure, si jo et dic que no tinc intenció de fer-te res, que et respecto, no em pots acusar de res.
- Ho puc fer perquè no respectes el meu camí. Els humans sempre igual, no sabeu mirar més enllà del vostre propi nas. Sou egocèntrics. - Raucà. - I interessats.

No s’ho podia creure. S’estava tornant boig? Aquell animaló l’estava insultant amb tota la tranquil·litat del món. Aquest seguí com si li hagués llegit els pensaments.

- Jo no t’insulto a tu, altra feina tinc, jo insulto la teva espècie. Perquè penses en els límits de l’Univers si l’Univers s’expandeix més ràpid que la velocitat de les vostres aeronaus?

Es va quedar parat, mirant altra vegada el cel nocturn, ple d’aquelles taques de núvols entre les quals, tènuement, titil·laven alguns estels. Els ulls se li havien acostumat a la foscor. Quan va tornar a girar l’esguard cap al gripau es va adonar, amb certa sorpresa, que s’havia mogut uns deu centímetres en direcció al marge encatifat de molsa. Níria no es va donar per vençut.

- L’Univers no es pot ignorar. Hi és i per tant el pensem.
- Somnis humans. Enlloc de cantar a l’eternitat, busquen límits. Quan deixareu de crear-vos límits?

Era una bona pregunta. I es va tornar a veure a si mateix observant el cel nocturn. De sobte un petit llampec li traspassà la ment i es va adonar que l’amfibi li estava desviant constantment l’atenció cap al cel per, d’aquesta manera, guanyar pams mentre no se’l mirava. Molt agut. Va voler comprovar-ho i va restar mirant enlaire aquest cop una mica més d’estona que el cop anterior. Efectivament, quan va tornar a abaixar la mirada cap a l’animal, aquest havia avançat uns vint centímetres més.

- La naturalesa ens ha creat com t’ha creat a tu, amfibi. No puc sentir-me culpable, en nom dels humans, d’existir.
- No te m’acostis. És cert, els humans existiu, però això no us justifica. Pangea camina cap a la fi, perquè s’ha contradit a si mateixa.
- Cap a la fi? Contradit? No t’entenc.
- Pangea camina cap a la fi, perquè us ha creat a vosaltres i us ha fet diferents en una cosa.
- En quina?
- Doncs mira, malgrat no ser més alts, ni més forts, ni més ràpids, ni més àgils, ni més bells, ni poder volar, ni poder viure sota de l’aigua, ni veure més nítidament, ni olorar més profundament, ni escoltar més clar i amb un ventall de sons més ampli que totes i cadascuna de la resta d’espècies, malgrat ser menys que la resta d’espècies en una o més d’aquestes característiques, en canvi sou capaços de dominar-nos. No és res que no sàpigues, penso.- I tornà a raucar.
- No tots els humans ho veiem així. Alguns us tractem en pla d’igualtat, us estimem i admirem i respectem els vostres espais.
- Els nostres espais? Els vostres parcs voldràs dir, no?
- I quina diferència hi ha?
- Tota. Un parc no està exempt de la destrucció. I a més, els delimiteu per passejar-hi.
- Com que no? Un parc natural o nacional, una reserva, etcètera, estan concebuts per preservar el vostre medi en estat pur.
- I si nosaltres no en tenim prou?

Allà el va cardar. No se’n sabia avenir però l’estava guanyant en la conversa i destruint cadascun dels seus arguments. Tanmateix, hi havia alguna cosa més. Li donava la sensació que el gripau no ho havia dit tot, i no havent desviat ell la mirada, l’animaló havia decidit seguir ballant la perdiu.

- El nostre domini no és la diferència. O m’equivoco?
- Molt bé! - respongué amb un deix de sornegueria. - Perdona si no t’aplaudeixo, però no tinc l’equilibri suficient per fer-ho.
- Ets un mal educat, ho sabies?
- Hi tinc tot el dret. Mal educat és una paraula dels humans. Jo estic “educat” - i recalcà amb especial força aquesta paraula - per sobreviure.

Llavors ho va veure clar. Inconscientment tornà a aixecar els ulls cap al cel constel·lat, com si d'aquesta manera hagués de trobar millor la resposta. “El gripau sobreviu. Els humans vivim i la vida ens és plena quan està banyada de canvis. Els humans podem simplement viure perquè hem estat capaços de controlar la nostra pròpia destrucció mitjançant la ciència. La ciència no evita la mort de cadascun de nosaltres, però en canvi està donant al conjunt de l’espècie humana la característica de l’eternitat. Jo simplement discuteixo amb el gripau per astorament, per matar l’estona, per orgull, però ell discuteix amb mi per pura supervivència!”.
Quan Níria va abaixar l'esguard ho va acabar de lligar tot.
L’amfibi ja havia desaparegut per entre les herbes de sota el marge.

Comments

]]> Wed, 13 Aug 2008 17:08:05 +0100 LES FIGUES FLOR http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/08/04/les-figues-flor http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/08/04/les-figues-flor Conten al poble de Taradell una llegenda si més no curiosa que explica com van aparèixer les figues flor.
Resulta que una vegada el Creador passejava pel Paradís amb uns amics. En un moment donat i com a mostra d’agraïment pel convit a caminar per una paratge tan fantàstic, un dels companys li féu una presentalla.
El Creador, després de fer una primera llucada al regal demanà:

- I què és això?
- Pa de figues. –li respongué el seu company.- Proveu-lo, de segur que us en llepareu els dits!

I així ho feu el Creador. De seguida el seu rostre transmutà a una expressió de goig a la que acompanyaren les següents paraules:

- Caram que bo! Escolta, de què has dit que era, el pa?
- De figues, senyor, arreu la vostra ma en va plantar l’arbre i creieu-me que dóna un fruit meravellós.
- I quan es mengen les figues?
- Veureu, perquè una figa sigui bona, ha de complir tres requisits: Tenir coll de dama, llàgrima de pobre i vestit apedaçat. I això passa a principis de tardor.
- Doncs és una llàstima que un fruit tan dolç i complidor creixi una sola vegada, no et sembla?

I amb aquestes el Creador es posà a cavil•lar per tal de millorar encara més tot allò que havia creat. A la fi arribà a una conclusió:

- Ja ho tinc, a partir d’ara també en farem créixer a l’estiu!

I així fou com des d’aquell moment i fins avui les figueres tenen dues tongades de fruit.

Font oral: Josep Mª Prat i Franch

Comments

]]> Mon, 04 Aug 2008 10:51:54 +0100 CANÇÓ D'ANIVERSARI PER TOTS ELS DIES DE L'ANY http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/26/canco-daniversari-per-tots-els-dies-de-lany http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/26/canco-daniversari-per-tots-els-dies-de-lany Si et donc el xic dels dits
i el prens al cel de l'hora bruna,
i fas un got de vi
tot just al cim de l'alba blanca,
tan sols amb els teus ulls
d'anou i clar en tens prou per ara,
per fer el brot d'un bon bes
i, si vols, més que et llu la festa.
És bell quan el Sol verd
fa glops de vers i flors taronges
i rius si un cel de mar
et creix a dalt de la pell fina,
són els meus uns mots d'or
que ara et venc com si fos penyora
i no vull ser pas més
per tu que un vol i una drecera.

a la Irene

Comments

]]> Thu, 26 Jun 2008 16:46:49 +0100 OUS REMENATS DE LA IAIA CARME http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/13/ous-remenats-de-la-iaia-carme http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/13/ous-remenats-de-la-iaia-carme Ingredients per quatre persones

- Vuit ous
- Dues cebes grans
- Cinc-cents grams de tomàquet triturat natural
- Sal
- Oli d’oliva
- Un xic de sucre
- Dotze llesques petites de pa

Preparació

A una cassola de fang i a foc mitjà posa-hi dues cullerades d’oli d’oliva i quan aquest estigui calent posa-hi a coure la ceba tallada en anells, amb un xic d’aigua i saltejant-la fins que transparenti i enrosseixi, sempre controlant el punt de sal.
Tot seguit posa-hi a coure el tomàquet triturat amb una culleradeta petita de sucre i una altra de sal. Mentre aquest fa el xup-xup, bat els ous i un cop el tomàquet estigui al punt, baixa el foc al mínim i afegeix-los de mica en mica a la cassola sense parar de remenar la barreja resultant. Mantingues aquesta operació fins que els ous hagin pres del tot, veuràs que en derivarà una consistència granulada. Rectifica de sal si ho creus necessari. Tot seguit, fregeix les llesques de pa a una paella amb molt poc oli. Posa-les d’una forma atractiva sobre la barreja de la cassola... i serveix!

Comments

]]> Fri, 13 Jun 2008 15:01:13 +0100 EL FOLLET DE LA SON http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/07/el-follet-de-la-son http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/07/el-follet-de-la-son És cert. Els follets, les fades, els esperits i els gegants no existeixen. No els podem tocar ni veure, ni mai han sigut vistos o vistes, malgrat els esforços ancestrals per descriure'ls, dibuixar-los, materialitzar-los. La ciència, tan objectivament realista, tan certa, també sap que això és així, i per la resta dels mortals creure una observació "científica" d'algun d'aquests personatges no deixa de ser una absoluta aberració i autoengany.
No, no existeixen. Enlloc, de cap manera científica. Com tampoc existeix la pròpia vida després de la pròpia mort o les naus extraterrestres a la Terra.
I sento amb tota l'ànima la mínima possibilitat d'estar fent perdre l'esperança a alguna persona que, per un seguit de casualitats de la vida, pugui estar llegint això ara mateix, però prefereixo partir de les realitats concloents i significatives alhora d'enfrontar qualsevol aventureta literària de fira com pot ser aquesta.
Tanmateix, tenim imaginació i necessitat de defugir la realitat freda i pedregosa d'aquesta única vida que tenim.
De petit llegia dibuixos i m'encantava investigar els secrets de l'extensa biblioteca de casa meva, desordenada i vital. Per mi, la millor biblioteca de la meva vida. Sempre he pensat que els llibres van a parar a les mans perquè trobis respostes. Cap llibre ve perquè si i això no ho dóna internet, així com la càmera digital està fent perdre la màgia del revel·lat i de les fotografies imperfectes.
I amb la recerca m'arribà a les mans aquell llibre meravellós d'anècdotes intergeneracionals de la Lola Anglada, que parlava de les robes posades al voltant de l'estufa per tal que l'endemà al matí estiguéssin calentones, d'aquelles dutxes del diumenge intentant netejar uns genolls que mai acabaven d'estar prou nets, de la paperina de castanyes, dels passeigs nocturns amb l'avi, cofat amb boina i gavany i observant el castell de focs quiet dels llums de Nadal... o del Follet de la Son.
El Follet de la Son, quan era petit, era part de l'imaginari col·lectiu del meu poble, com ho podien ser el Papu, el Senyor dels Nassos, l'Home del Sac, l'Àngel de la Guarda o en Serrallonga. No els vaig veure mai, però els notava, i encara avui els noto.
Sé que quan vaig a dormir i m'ha caigut una dent, l'Àngel de la Guarda et deixa caramels i també que protegeix els moribunds i els consola la seva darrera nit. Sé que el Papu vindrà a buscar-te si no et portes bé, sé que el Senyor dels Nassos té tants nassos com dies té l'any. També sé que l'Home del Sac té la més bonica de les cases dins la seva bossa i que és un bon home, i que en Serrallonga vegila els dolentots per tu durant les travessies nocturnes per un bosc qualsevol.
També sé, i per sobre de tot, que el Follet de la Son em ve a veure cada nit quan m'estic ficant al llit i que en un moment de descuit aprofita per llençar-me una pols màgica. Aquesta pols em fa adormir. Diuen que no sats mai de quin color va vestit, i que duu un paraigua negre i un atre de virolat.
Quin obrirà aquesta nit?
Em donarà bons somnis amb el seu paraigua de colors? o bé em farà passar una mala nit amb l'atre com a càstig per un dia mal gestionat? Els meus somnis depenen d'ell, i encara que els follets, les fades, els esperits i els gegants racionalment no existeixin, jo crec que hi són, perquè són massa les experiències que m'han donat.
I doncs? Si malgrat no ser palpables fa tants segles que parlem de l'imaginari, qui, doncs, s'atrevirà a dubtar de l'atre cantó del mirall?

Comments

]]> Sat, 07 Jun 2008 23:17:37 +0100 BÉAL FEIRSTE http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/06/beal-feirste http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/06/beal-feirste És senzill caure a la tragèdia. Quin serà el següent pas si espero, quiet, aturat dins el temps, la teva reacció de perdó? En silenci corren les busques del rellotge. El so d'un motor creua l'habitació, el got de vi, mig buit, brilla d'or davall el petó de la làmpada. Perquè negar una veritat sense solucionar? Perquè callar el sentiment de derrota quan no enfronto la constància de la vida? Als llimbs de la raó i l'instint espero amb una llàgrima al pou dels ulls, i no sé abastar-la.
Saber prendre la sensació, el prístin influx de cada instant, saber correspondre a l'instintiu fluïr de les sensacions primigènies, confrontar la injustícia del propi camí, caminar de bracet amb els dolors de la suposició.
Quin serà el següent pas quan arribis algun moment desconegut de la fosca? Interpretar tristesa? interpretar alegria? interpretar inconsciència? interpretar indiferència?
Apareixeràs com un mirall, ho sé, com el mur callat on es sobreposen els meus silencis, sempre a punt de caure però alhora sempre dret gràcies a uns contraforts antics.
I és que sé una veritat injusta i salvatge a la qual tanco la porta i de la qual fujo. Lluitar contra tu seria la mort, i no tinc paraules per fer-ho.

Comments

]]> Fri, 06 Jun 2008 10:11:12 +0100 ALBONS ( Asphodelus aestivus ) http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/01/albons-asphodelus-aestivus http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/06/01/albons-asphodelus-aestivus S’obren els albons sobre els camps d’Empúries,
és de nit, i el vent plana entre les runes.
Quan es clou la porta i tothom se’n va
la solitud camina per les pedres;
té cabells negres i llargues les cames,
i vesteix un vel de seda filat
amb raigs de Lluna amagant-se entre els núvols.
Pren un albó del mosaic de la domus,
l’esfulla quan es vessa, lentament,
la tramuntana, com un riu de vidre,
i aixeca el cap i se’n mulla la cara.
Recorda l’infern dels camps de flors blanques (*).
El seu destí és el vers de les deu cítares,
i els seus amants perduts sota la sorra.

Lluny, dins la mar, les dunes d’aigua canten.

(*)Segons Homer (s. VIII a. C.), l’infern estava constituït per grans camps d’albons. Cal tenir en compte que aquesta espècie de flor mediterrània col·lonitza ràpidament els camps abandonats i té facilitat per créixer sobre les tombes. En aquest cas, l’atribució derivaria d’una observació atenta de l’entorn natural. (Fonts: Viquipèdia i Pàgina personal d’en Damià Crespí )

Comments

]]> Sun, 01 Jun 2008 16:59:09 +0100 AUTOPROTECCIÓ DELS DRETS D'AUTOR DES DE LA TRINXERA http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/05/28/autoproteccio-dels-drets-dautor-des-de-la-trinxera http://folletdelason.nireblog.com/post/2008/05/28/autoproteccio-dels-drets-dautor-des-de-la-trinxera No m'explaiaré massa.

Voleu preservar els vostres drets d'autor sense que això us costi un ronyó (i l'altre també)?

Seguiu aquests passos:

1 - Preneu tot el que alguna vegada hagueu escrit, ja siguin narracions, com poesies com obres de teatre, com receptes de cuina amb algun ingredient especial introduït per vosaltres, com el que sigui. Repasseu-ho i corregiu-ne les faltes.

2 - Imprimiu-ho.

3 - Poseu-ho tot en un sobre i compreu un segell per enviar-ho al vostre mateix lloc (casa, pis o forat) de residència.

4 - Aneu a correus i envieu-vos-ho a vosaltres mateixos per correu certificat.

5 - Quan us arribi, no ho tragueu del sobre i guardeu-ho ben guardat allí on no puguin arribar-hi els inquilins de la casa que no saben de lletra.

Llestos. En aquest precís instant, en el cas que qualsevol malànima utilitzi algun text vostre i li canviï l'autoria, vosaltres podreu explicar que en realitat el text no li pertany, demostrant-li que quan ell (o ella) ho utilitzà, vosaltres ja us ho havíeu reenviat a casa.

No és tan complicat, oi?

Comments

]]> Wed, 28 May 2008 13:14:47 +0100